Us regalo la meva, Paula

Fa anys vaig col.laborar amb un relat a l'antología solidària  "Un Mañana para Alicia "creada per sufragar un tractament per una nena que patia la síndrome de Dravet. Malauradament, la nena, l'Alicia ja no és entre nosaltres.  En aquell moment em vàren demanar d'escriure una breu historia d'amor i tal dit tal fet. La vaig escriure en castellà i fa formar part d'aquest llibre autopublicat per nosaltres . Avui he pensat que era un bon dia per compartir.lo amb tots vosaltres i escrit en català.
Aqui la teniu,

 

 PAULA

Feia un dia assolellat i fred deprès d'una setmana de dies grisos de pluja i neu, que havia cobert la ciutat amb un espès mantell blanc. Encara quedaven restes de neu en alguna de les muntanyes pròximes, però la resta ja havia desaparegut. Semblava estrany que en un mes de març, hagués nevat amb la intensitat que ho va fer i hagués produït un caos tan extraordinari, molts ciutadans es van quedar sense corrent elèctric, ni gas per a escalfar-se, amb les canonades d'aigua congelades i provocant enormes conflictes en les carreteres, en quedar-se molts cotxes i algun autobús escolar atrapat en el camí sense poder avançar ni retrocedir. Alguns, fins i tot, van passar part de la nit dins del cotxe amb el consegüent perill de congelació, com que no anaven preparats per a aquest esdeveniment del tot inesperat. Molts pares i avis, van donar recer als seus fills i néts, habilitant espais per a dormir en el menjador, compartint llit i taula intentant recuperar la normalitat de la vida diària, trastornada per un esdeveniment climàtic sense precedents, al qual no estem acostumats.

La ciutat no està preparada per a nevades tan intenses, i la falta de mitjans i recursos es fa evident, quan cauen els primers flocs. Hi ha qui diu, que la neu llueix millor a les muntanyes i em sembla que és cert, després de veure els trastorns que va ocasionar aquesta tempesta de neu.

Recordo que, quan van començar a caure els primers flocs, observava des de la finestra del menjador, com queia suaument un floc darrere i vaig pensar que no quallaria com havia passat en anys anteriors. En canvi, va continuar nevant i nevant i quan la neu ja estava quallant en les teulades dels pisos de davant, no vaig poder resistir més.Em vaig calçar les meves botes de goretex, els meus guants, la meva màquina de fotografiar i vaig recórrer la meva ciutat, pas a pas, intentant recollir instantànies de cada espai, cada racó, cada arbre que estaven recoberts com si es tractés d'una capa de cotó blanc brillant i va ser durant aquest passeig que em vaig trobar a la Paula.

Estava asseguda en un banc contemplant el riu que divideix la ciutat en dues, a l'una que de tant en tant, observava a la gent que caminava fixant l'atenció a no relliscar i que com nosaltres, havien sortit per a veure, tocar i gaudir d'aquest bonic paisatge nevat. Alguns aprofitaven la neu dels jardins per a confeccionar un ninot de neu amb els seus fills, els quals estaven atents i embadalits veient com els seus pares, estaven donant forma de bola a un munt de neu, al qual li afegien pedres que donaven forma d'ulls i forats en el nas i un somriure en la seva cara. Era un regal, veure les cares dels nens i nenes que per primera vegada experimentaven aquesta sensació, amb sorpresa i il•lusió, al mateix temps que se sentien les riallades quan es tiraven boles de neu entre ells.

Em va sorprendre veure-la aquí asseguda, perquè no esperava trobar-la amb aquest temps i la vaig saludar al mateix temps que ens fèiem una abraçada:

-- Bon dia Paula, Com estàs?

-- Molt bé bonica, ja veus, embadalida contemplant aquesta capa de neu que recobreix la ciutat de blanc, fet insòlit en la nostra ciutat. Per això he decidit sortir per a contemplar els carrers i el riu d'una manera completament diferent.

-- És veritat-- li vaig respondre. Encara que no fa el millor temps per a sortir de casa, jo també he volgut fer un tomb malgrat el fred. La naturalesa m'encanta i aquest és un regal que té una durada limitada i hem d'aprofitar, veritat Paula?

--Exacte Martina-, va respondre Paula.

Per cert, ara que ens hem trobat, recorda que tenim pendent un menjar a casa meva, així que avui no t'escapes amb excuses com l'altra vegada que ens vàrem trobar, així que fixem el dimarts de la setmana que ve per a la nostra cita.

--D'acord – va respondre Martina. Em sembla molt però que molt bé. Encara que jo em faig càrrec de les postres, aquesta vegada no vull que ho facis tot.

- Molt bé. Tracte fet. T'espero a dos quarts de dues a la meva casa.

Així va ser com la vida em va sorprendre novament en fer que coincidís amb la meva bona amiga i coneguda, Paula, a la qual feia un munt de temps que no veia.

Paula, als seus 83 anys continuava sent una dona elegant i atractiva que feia que la seguissis amb la mirada quan passava pel carrer. Era alta i esvelta, malgrat que hom s'adonava per la seva manera de moure's el pas dels anys i ara el seu caminar era més lent que abans i potser, no era tan alta com ho havia estat en un passat, encara que continuava embolcallada d'un halo que la diferenciava de les altres persones.

Era una persona que reflectia serenitat i tranquil•litat i això es percebia fàcilment per la gent que estava a la seva al voltant, ella deia que això era pel fet que havia agraït i reconegut el pas dels anys a poc a poc mentre aquests arribaven i no havia fet cap modificació estètica en el seu cos, com moltes de les seves amigues, que s'havien estirat el mentó, tres les arrugues, augmentats llavis i pits, que feia que en el fons totes elles tenien una certa semblança o en els ulls, o en el nas o en els llavis. Semblaven sortides d'una fàbrica de confecció de nines, i ella sempre va tenir molt clar que això no ho volia per a ella i va deixar que les arrugues solquessin el seu rostre i les taques cutànies anessin recobrint la seva cara, escot i mans. Ella solia dir, que això era el natural i que hem de seguir el procés de la vida que per a ella eren, la infantesa, l'adolescència, la maduresa i la vellesa.

La seva cara sempre estava alegre i somrient i donava gust parlar amb ella en qualsevol ocasió, perquè sempre t'acollia amb calidesa i tenia una frase positiva per a explicar tot el que li havia regalat la vida fins al dia d'avui. En aquests moments les arrugues solcaven el seu rostre i no per això deixava de ser la dona bella que sempre havia estat, i que continuava sent.

M'agradava sentir-la relatant episodis de la seva dilatada i llarga vida i a més, quan ho feia, l'expressió de la seva cara es transformava com si estigués vivint en aquell moment, els temps passats. Potser eren aquestes vivències les que feien que ella fos una dona especial en ple segle XXI, que reflectia en tots els seus actes amb molta serenitat i equilibri.

Els dies havien passat ràpidament, i Martina estava acabant el seu pastís de crema i pinya amb el que volia sorprendre a Paula, perquè l'última vegada que van estar juntes ella li havia comentat que li encantava aquest pastís, perquè n'havia menjat en diverses ocasions, però que no sabia com fer-la i va pensar que volia oferir-li aquest present, en aquest dia. En el fons Martina va estar ansiosa fins a arribar al dia d'avui, perquè era coneixedora que Paula segur que li comptaria, si li insistia una mica, com es va enamorar del seu estimat Luigi i a ella li agradava escoltar-la atentament. A vegades fins i tot pensava que algun dia li podia passar a ella el mateix, malgrat que la seva vida sentimental no havia estat molt reeixida fins avui en aquest aspecte, no havent-se compromès amb ningú perquè encara no havia trobat la persona de la seva vida. Almenys això és el que ella deia. En el fons volia estimar i ser estimada, encara que la seva actitud no ho demostrés en cap ocasió.

Quina seria la seva sorpresa, quan després de picar al timbre del pis de Paula, li va obrir la porta un atractiu home, alt, de rostre bronzejat i amb uns profunds ulls blaus, Martina el va mirar i el també, els dos es van quedar una llarga estona sense pronunciar paraula. La sorpresa de tots dos en veure's per primera vegada, els va produir a l'uníson, un sotrac en el cos.

Paula, que estava en la cuina, preparant una saborosa amanida de llamàntol, veient que no entraven ni sentia cap moviment els va preguntar:

- Nois, sou aquí?

Martina, tornant en si de la sorpresa i tartamudejantt una mica, va respondre:

- Si Martina, som aquí, ara venim.

L'esbelt home, la va deixar passar i va tancar la porta mentre caminava darrere d'ella i l'observava atentament ara que ella no podia veurel, perquè estava d'esquena i seguia embadalit contemplant com movia el maluc en caminar amb passos de dansarina. El va sorprendre la visió d'aquesta dona, que sense ell voler-ho li havia produït papallones en l'estómac i això per a ell, home de món, era una cosa completament nova i desconegud, malgrat que havia sentit referències d'això.

Ja dins la cuina i veient Paula ,la cara de tots dos, va decidir trencar el gel i fer les presentacions corresponents.

- Martina, volia sorprendre't i crec que així ha estat. Vull presentar-te a un bon amic, Carles, amb el qual crec que teniu moltes coses en comú i serà fàcil que establiu connexió entre vosaltres.

- Carles, aquesta és Martina, de qui et vaig parlar.

- Martina, aquest és Carles.

En donar-se la mà, un corrent va recórrer els seus cossos i un lleuger rubor va aparèixer en els seus rostres. Carles va avançar una mica i li va fer un petó en la galta. Martina li ho va retornar i de nerviosa que estava, va estar a punt de caure-se-li el pastís que encara mantenia a la seva mà esquerra, i que amb la confusió de la trobada no havia deixat anar en cap moment.

Paula, veient el que esdevenia, li va dir:

-I això que portes a la mà què és?

Martina va respondre: - Veuràs he fet un pastís de crema i pinya especialment per a tu. Em vas dir que t'agradava molt i vaig pensar que aquesta era una bona ocasió. Martina, ets un sol, va respondre Paula, alhora que li feia una abraçada i li murmurava en l'oïda.- Has vist quins amics tinc? Ella va somriure i li va dir, gràcies.

Ja reposats de la sorpresa, els dos van entaular conversa fàcilment, en tant que Paula els donava instruccions perquè paressin taula, els hi va donar les estovalles i els va indicar que agafessin els plats, copes i coberts que estaven al aparador de la cuina a punt de ser col•locats en la taula rodona del menjador.

Carles, col•locava els estris amb naturalitat com si fos una cosa habitual per a ell i sense voler a Martina li va caure un cobert, Carles es va ajupir per a recollir-lo i els seus braços es van fregar, provocant un esclat de sensacions en els dos.

Disculpa, li va dir Carles, mentre la mirava amb aquests ulls blaus encantadors que la deixaven fora de joc per moments.

Això em resulta estrany, es deia dintre seu la Martina, semblo una col•legia-la amb aquestes sensacions que estic sentint.

Carles, també es repetia, però que m'està passant? M'agradaria saber si a ella també sent el que jo sento.
Paula, estava en la cuina, acabant de cuinar el lluç amb cloïsses. La seva cara somrient, semblava la d'una nena entremaliada que havia aconseguit el que volia. Es deia, la meva intuïció ha donat resultat, crec que aquesta parelleta, té molt a dir-se, aquest rubor en els seus rostres m'ho confirma. Estava tan contenta que tenia ganes de cantar.

El menjar va ser un rotund èxit, tots els plats van ser del gust dels comensals i l'ambient era molt càlid i afectuós. Paula es va encarregar que tot estigués al punt i les postres de Martina van donar fi a aquest dinar sorpresa i exitós. Tant Carles com Paula van afalagar a Martina per l'exquisida suavitat de la crema i el contrast acid e la pinya. L'aperitiu va començar amb una copa de cava i entre els tres van decidir a l'uníson que seguirien tot el sopar bevent d'aquest exquisit líquid daurat,que en Carles havia portat ja que ell n'era un bon consumidor.. Les bombolles pujaven una a una suaument en les copes, mentre brindaven per aquesta trobada imprevista que havia produït que aquesta parella es coneguès .

La conversa es va centralitzar en les aventures de Carles a Nova York, el Canadà, Holanda, Brussel•les, on havia estat treballant en una empresa internacional fins feia uns dos mesos, data en la qual va decidir ue volia tornar a la seva terra, perquè enyorava la seva ciutat, el sol, les seves muntanyes i la seva platja. El seu rostre bronzejat es devia, al fet que abans de tornar a Girona, havia anat a esquiar a Andorra i havia tingut uns bons dies d'esquí, que va poder compaginar amb posar-se a prendre el sol en la piscina envidrada de l'Hotel. Per a Martina, era un plaer, miràreu i tenir lo davant mentre escoltava atentament tot allò que deia. No volia que el dia acabés mai, estava tan bé.

El menjar del migdia, va seguir en una amena tertúlia i com estaven tan bé van decidir muntar un sopar informal, a base de canapès i pinxo que van preparar entre Carles i Martina, atiant l'enginy amb tot allò que van trobar en la nevera. Paula, va deixar que ells dos s'ho maneguessin per la cuina. El resultat va ser espectacular, van combinar gustos, colors, sensacions i contrastos i encara que feia una llarga estona que havien acabat aquest sopar informal, els tres, no paraven d'enraonar, riure i es notava en l'ambient que una gran amistat acabava de començar! Aquestes mirades, aquests somriures, aquestes mirades, aquest no se que es respirava en l'ambient....

Martina de sobte va mirar el rellotge i va dir: - Oh, però que tard és? Sento deixar-vos, però haig d'anar-me'n a dormir que demà tinc una reunió de treball que no puc perdre'm.

Carles, es va aixecar d'un salt i li va dir: - Si no t'importa, t'acompanyo fins a la teva casa i així continuem parlant un altre estona. Què et sembla?

Martina li va respondre: -D'acord, em sembla una idea fantàstica.

Paula en el seu interior, estava contentíssima de l'èxit aconseguit amb aquesta trobada sorpresa, estil celestina. Havia pensat tantes vegades que Martina i Carles farien bona parella, que l'altre dia quan la va trobar per la ciutat, va decidir que volia que es coneguessin i ràpidament va pensar a organitzar el menjar.

Martina es va acomiadar de Paula amb una forta abraçada donant-li les gràcies per aquest dia tan especial, li va murmurar a cau d'orella - demà et faig una trucada d'acord?

Molt bé, bonica. Fins demà.

En un moment, ja estaven els dos al carrer, i eren els únics vianants que circulaven per la vorera, faltaven pocs minuts per a les tres de la matinada. Carles, l'acompanyava, mirant embadalit a aquesta dona que havia calat en ell tan profundament que no s ho explicava i Martina, estava que no s'ho creia, tenia por que fos un somni i que d'un moment a un altre es despertés en la crua realitat, sola com fins ara.

De sobte, Carles li va dir,: - Escolta Martina, no sé a tu, però m'has causat moltes sensacions que no sé com explicar, i que per a mi són completament noves i vull saber, si a tu t'ha passat el mateix.

Martina, somrient i amb els ulls que li brillaven d'emoció, li va respondre: - Carles, a mi m'ha passat el mateix, estic també en aquest estat i pateixo que arribi el moment en què te'n vagis.

Oh, no pateixis nena, això no passsara si tu vols.

.Es van mirar profundament i ell es va acostar a ella , la va embolicar entre els seus braços, besant-la suaument en els llavis. Es van deixar portar per la quietud de la nit i el moment màgic que estaven vivint. La lluna, a la part alta del cel, semblava que somreia en veure'ls i es va confabular amb ells amagant-se entre els núvols, per a donar més intimitat a la parella.

El soroll del motor d'un cotxe, que va passar prop d'ells, va fer que tornessin a la realitat. No sabien quant temps havien passat en aquesta abraçada llarga i profunda i els seus cossos encara tremolaven de l'emoció. A aquell primer petó, li va seguir un altre i un altre..... no podien deixar de besar-se i abraçar-se. Van continuar caminant fins a arribar al carrer on vivia Martina i aquesta, li va dir en un murmuri, com no volent: - Ja hem arribat, visc aquí a l'àtic, segona.

Carles tampoc volia que arribés aquest moment, però agafant impuls va fer com que no li importava i li va dir: -Molt bé, benvolguda damisel•la. Et deixo perquè descansis i així demà la teva reunió serà tot un èxit, però abans vull fer-te una proposta. Ok?

Diguem - li va dir Martina.

 Mira, després d'aquesta vetllada tan especial, vull convidar-te demà a sopar a casa meva i m'agradaria que diguessis que si. Et vindré a recollir amb el meu cotxe a les vuit de la tarda, aquí mateix.
D'acord, Carles, va respondre Martina, aquí t'esperaré.

 Martina s' acosta a ell i li va fer un suau petó en els llavis, al qual va respondre Carles de la mateixa manera. Es van fer una abraçada i no es van dir adéu, sinó, fins demà.

Carles, se'n va anar passejant lentament mentre anava a recollir el cotxe que havia deixat en un pàrquing i pel camí, continuava pensant en aquella dona, dolça, decidida, inquieta, activa, alegre, simpàtica, que havia conegut aquest migdia i a la qual no es podia treure del cap. Només li trobava virtuts. Déu meu, aquesta dona l'havia embruixat.

En un altre lloc de la ciutat, Martina estava dins de l'ascensor pujant cap a l'àtic i es mirava en el mirall. No acabava de creure's aquest enorme somriure que li omplia el seu rostre i aquesta vermellor de les seves galtres. El seu cor encara bategava amb força després d'aquells petons tan suaus, dolços i plens de tendresa i passió que s'havien donat, en plena nit. Es deia, però que m'ha passat? Mai havia sentit tremolar el meu cos, com aquesta nit. Només sentia el meu cos al costat del seu i tota jo m'estremia, estava intentant recordar quan li havia passat això i per més que pensés, no trobava cap moment com aquell. Es deia que, encara que ja no era una noia, li encantava que li hagués ocorregut això. Havia de telefonar a la Paula, demà i dir-li, el que sentia i preguntar-li, coses i més coses. Bufa, i demà havia quedat per a sopar amb ell, i què es posaria, i què li diria i com podria dormir aquesta nit sense estar al seu costat, i que hauria vist en ella? Després de tantes preguntes sense resposta, al final el son la va vèncer i es va quedar adormida profundament en un somni reparador de totes aquelles emocions viscudes amb tanta intensitat.

Al matí, en el treball, a vegades sense adonar-se, somreia recordant el dia anterior. Una companya li va preguntar: - noia, no sé on estàs, però a estones poses una cara d’ embadalida, que sembles una col•legia-la enamorada.

Martina, li va dir: - ah sí? No me’n havia adonat. I va seguir endinsada en la tasca que li havien encomanat, procurant que la gent al voltant no s'adonés de l'estat en què es trobava.

Al migdia, va decidir que quan arribés a casa, es donaria un bany relaxant, una bona crema hidratant, una mascareta a la cara i després es relaxaria al sofà del menjador tot escoltant la seva música preferida. Volia estar al cent per cent aquesta nit. Estava comptant els minuts que faltaven, tenia tantes ganes de veure'l, d'abraçar-lo i de sentir la seva veu suau i vellutada, que semblava que el temps s'hagués parat. Quan pensava en ell, una corrent li recorria el clatell i li baixava pel cos. Aquestes sensacions i emocions eren completament noves per a ella que sempre havia tingut el control en totes les seves relacions i això la desconcertava una mica.

A les set de la tarda, ja estava vestida i arreglada, esperant que fossin les vuit perquè ell vingués a recollir-la. Estava nerviosa com una col•legia-la. De sobte, va sonar el timbre d’intèrfon i ella va despenjar l'auricular.

Digui? .Martina, sóc jo Carles, no podia esperar més temps, tinc el cotxe davant la porta, véns?

Martina, estava que no cabia a la pell. En Carles, ja era aquí.

Ràpidament li va contestar: - sí, agafo la bossa de mà i ara mateix baixo. Va cridar a l'ascensor, es va mirar en el mirall somrient i es va dir: Oh, que fantàstic! S'ha avançat una hora, potser a ell li passa el mateix que a mi. Que feliç sóc.

Carles li va obrir la porta del cotxe i Martina va entrar tota nerviosa Es van fer un petó a la galta i tots dos es van enrogir al moment, la qual cosa va fer que somriguessin a riallades còmplices. La va portar a la seva casa, era un xalet als afores de la ciutat, amb un jardí enorme i un ambient molt acollidor. Li va agafar la jaqueta i la va convidar a entrar en el saló. Va anar al congelador i va treure dues copes congelades i va obrir una ampolla de xampany. Li va dir, Brindem per haver-nos conegut. Després li va dir que tanqués els ulls, va obrir l'equip de música i va sonar la cançó Parole , d'Adriano Celentano i Mina, ell la va agafar per la cintura i li va dir: - ballem?

Martina no va poder resistir-se i es va deixar anar entre els seus braços. Van ballar lentament i es van abraçar com mai ningú s'havia abraçat, es van besar apassionadament i sense adonar-se es van anar desfent del seus vestits.

En un tancar d'ulls, es van trobar a l'habitació i Martina es va sorprendre en veure damunt del llit un gran sobre que portava el seu nom en lletres molt grans fluorescents i que a causa de la il•luminació de la multitud d'espelmes blanques, feia pampallugues en la foscor.. Martina va tornar a besar-lo profundament i van fer l'amor com si fos el primer cop tot descobrint cada racó del cos i experimentant un munt de sensacions que els feien esclatar de joia tot fent d'ells dos amants apassionats. Van passar hores sense que s'adonessin de res, eren ell i ella i ella i ell.

Carles la tenia entre els seus braços, i li va dir,- escolta Martina que no vols obrir el sobre?.A poc a poc va agafar el sobre i va veure que dins hi havia dos passatges d'avió a París, d'anada però sense tornada i la seva cara va expressar tota la emoció continguda durant tants anys.

Ell li va dir: - Mira Martina, puc dir-te amb sinceritat que això que estic sentint és amor i que t'estimo i m'agradaria saber si vols compartir la teva vida amb mi. París, el Sena i els seus carrers pot ser un bon començament. Què em respons?

Martina, estava a punt d’esclatar de tanta felicitat,i el va embolcallar entre els seus braços tot dient a cau d'orella: - Jo també t'estimo l Carles, mentre el recobria de petons i llàgrimes de joia- Començar a  París el nostre projecte de vida en comú és fantàstic i un regal extraordinari.

Martina, mai havia somiat que, als seus cinquanta anys, es fes realitat el somni d'enamorar-se tan profundament i en tan poc temps. Va tancar els ulls i va pensar: - I tot, gràcies a Paula que els havia presentat. Quanta saviesa posseeix  aquesta dona. Avui, la trucaré....

Montserrat Fugardo ,  Autora del relato Paula del libro Antologia Solidaria un Mañana para Alicia.

Moltes gràcies per llegir el meu relat.

Fins aviat.

M'agradaria rebre la vostra opinió d'aquest relat. Moltes gràcies per ser.hi.