Cóm tens el teu violi?


 Avui comparteixo amb vosaltres una història, que em va arribar a les mans fa uns anys i que ens vindrà molt bé per a fer unes reflexions. Començo:

Aquesta és la història d'un home que reflectia amb la seva manera de vestir, l'aspecte i en la forma d'actuar, una mediocritat total.

Això va passar a Paris, en un carrer cèntric encara que secundari. Aquest home, brut, pudent tocava, un vell violi i davant seu tenia una boina, amb l'esperança que la gent que passava pel seu costat, tinguessin pietat d'ell i li donessin unes monedes per subsistir.

El pobre home intentava fer sortir una melodia del violí, cosa del tot impossible, perquè l'instrument estava desafinat i ell tocava de manera avorrida i cansada, sense gens d'interès ni passió.

Vet aquí que va passar per allà un concertista de renom amb la seva dona i uns amics que sortien del teatre. En passar al costat del violinista varen arrufar el nas, en sentir aquells sons tan esgarrifosos que sortien del instrument.

La dona del concertista, li va demanar al seu marit que toques alguna peça. I el concertista veient la poca quantitat de monedes que hi havia dins la boina així ho va fer.

Li va demanar el violí al pidolaire, que li fa deixar amb certa recança. El primer que va fer el concertista, va ser afinar les cordes. I després, amb tot el seu talent, va començar a tocar una melodia extraordinària amb aquell vell instrument. La gent que passava pels voltants va començar a aplaudir i a fer una rodona davant aquell espectacle tan improvisat.
La música, va fer que la gent del carrer principal, s'ajuntés amb els altres i al cap de poc, hi havia una gentada escoltant embadalida l'extraordinari concert. La boina es va omplir no tan sols de monedes sinó també de bitllets de tota mena, mentre el mestre anava tocant una melodia darrera l'altre, amb alegria.

El pidolaire musical estava contentíssim del que passava i no parava de fer salts d'alegria i repetir a tothom: Aquest és el meu violí!  aquest és el meu violí!. Cosa que de fet, era cert, el violí era seu.


La vida ens dóna a tots "un violí". Són els nostres coneixements, les nostres habilitats, les nostres aptituds . I tenim la llibertat absoluta de tocar aquest "violi" com ens sembli.

Alguns per mandra, ni tan sols l'afinem aquest violí, No veiem que en el món actual un ha de preparar-se per aprendre, desenvolupar habilitats i millorar constantment les actituds si el que volem és, executar un bon concert.

Molts volem una boina plena de diners i el que donem a canvi és una melodia que no agrada a ningú. Aquesta és la gent que fa el treball de mala gana i que creu que la resta del món té l'obligació de pagar-lo i cobrir les seves necessitats, per tan pèssima actuació, i. I encara, sempre donem la culpa als altres, sense adonar-nos que es recull el que és sembra. És la gent que només pensa en els seus drets, però no sent cap obligació per guanyar-los.

La veritat, és que tu i jo, i qualsevol altra persona, aprenem tard o d'hora, que els millors llocs són pels que a més d'afinar bé el seu violi, aprenen a tocar-lo amb excel·lència. Per això hem d'estar disposats a fer bé, el nostre treball diari, sigui quin sigui. I aspirar a preparar-nos per ser capaços de fer altres coses que ens agradarien.

La vida és plena d'exemples de gent que tot i tenir moltes dificultats va arribar a ser un gran concertista, d'aquest violí, que és la VIDA.

També per desgràcia, n'hi ha molts d'altres, que tot i tenir grans oportunitats, han decidit amb aquest mateix violí, ser uns pidolaires musicals.

Ets tu qui has de decidir quina música vols tocar.

El violin  

Hoy comparto con vosotros una historia, que me llegó a las manos hace unos años y que nos vendrá muy bien para reflexionar,

Esta es la historia de un hombre que reflejaba con su manera de vestir, el aspecto y en la forma de actuar, una mediocridad total.Esto pasó a Paris, en una calle céntrica aunque secundaria. Este hombre, sucio, maloliente, tocaba, un viejo violin y en el suelo tenía una boina, con la esperanza que la gente que pasara por su lado, tuvieran piedad de él y le dieran unas monedas para poder subsistir.

El pobre hombre intentaba hacer salir una melodía del violín, cosa del todo imposible, porque el instrumento estaba desafinado y él tocaba de manera aburrida y cansada, sin ningún interés ni pasión.

He aquí que pasó por allá un concertista de renombre con su mujer y unos amigos que salían del teatro. Al pasar junto al violinista quedaron asombrados al oir aquellos sonidos tan escalofriantes que salían del instrumento.

La mujer del concertista, le pidió a su marido que tocara alguna pieza. Y el concertista viendo la poca cantidad de monedas que había dentro de la boina así lo hizo.

Le pidió el violín al pedigüeño, que se lo dejo de mala gana. Lo primero que hizo el concertista, fue afinar las cuerdas. Y después, con todo su talento, empezó a tocar una melodía extraordinaria con aquel viejo instrumento. La gente que pasaba por los alrededores empezó a aplaudir y a hacer un redondel ante aquel espectáculo  improvisado.

La música, hizo que la gente de la calle principal, se juntara con los otros y al cabo de poco, había un gentío escuchando embelesados el extraordinario concierto. La boina se llenó no tan sólo de monedas sino también de billetes de todo tipo, mientras el maestro iba tocando una melodía tras otra, con fluidez y alegría.

El pedigüeño musical estaba contentísimo de lo  que pasaba y no paraba de hacer saltos de alegría y repetir a todo el mundo: Este es mi violín! este es mi violín!. Cosa que de hecho, era cierto, el violín era suyo.

La vida nos da a todos "un violín". Son nuestros conocimientos, nuestras habilidades, nuestras aptitudes . Y tenemos la libertad absoluta de tocar este "violin" como nos parezca.

Algunos por pereza, ni siquiera afinamos el violín, No vemos que en el mundo actual uno tiene que prepararse para aprender, desarrollar habilidades y mejorar constantemente las actitudes si lo que queremos es, ejecutar un buen concierto.

Muchos queremos una boina llena de dinero y lo que damos a cambio es una melodía que no gusta a nadie. Esta clase de gente es la que trabaja a disgusto y cree que el resto del mundo tiene la obligación dedarle un salario y cubrir sus necesidades, por tan pésima actuación. Siempre damos la culpa a los otros, sin darnos cuenta que se recoge lo que se siembra. Es la gente que sólo piensa en sus derechos, pero no siendo ninguna obligación para ganarlos.

La verdad, es que tú y yo, y cualquier otra persona, aprendemos tarde o temprano, que los mejores lugares son para los que además de afinar bien su violin, aprenden a tocarlo con excelencia. Por eso tenemos que estar dispuestos a hacer bien, nuestro trabajo diario, sea el qué sea. Y aspirar a prepararnos para ser capaces de hacer otras cosas que nos gustarían.

La vida es llena de ejemplos de gente que a pesar de tener muchas dificultades llegó a ser un gran concertista, de este violín, que es la VIDA.

También por desgracia, hay muchos otros, que a pesar de tener grandes oportunidades, han decidido con este mismo violín, ser unos pedigüeños musicales. 

A ti te toca de decidir, què musica quieres tocar.

                                                                                                                                             


No hay comentarios:

En els moments de crisis, només la imaginació és mès important que el coneixement.
Albert Einstein