 |
| Imatge extreta d'internet . |
L'estratègia de la distracció. L'element primordial del control social és l'estratègia de la distracció que consisteix a desviar l'atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d'informacions insignificants. L'estratègia de la distracció és igualment indispensable per impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, a l'àrea de la ciència, l'economia, la psicologia, la *neurobiología i la cibernètica. ”Mantenir l'Atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar; de tornada a granja com els altres animals (cita del text ‘Armes silencioses per a guerres tranquil·les)”.
Crear problemes i després oferir solucions. Aquest mètode també és anomenat “problema-reacció-solució”. Es crea un problema, una “situació” prevista per causar certa reacció en el públic, a fi que aquest sigui el *mandante de les mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desemboliqui o s'intensifiqui la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, a fi que el públic sigui el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari la reculada dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.
L'estratègia de la gradualitat. Per fer que s'accepti una mesura inacceptable, prou aplicar-la gradualment, a comptagotes, per anys consecutius. És d'aquesta manera que condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) van ser imposades durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, desocupació en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents, tants canvis que haguessin provocat una revolució si haguessin estat aplicades d'una sola vegada.
L'estratègia de diferir. Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com a “dolorosa i necessària”, obtenint l'acceptació pública, al moment, per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l'esforç no és emprat immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que “tot anirà millorar matí” i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dóna més temps al públic per acostumar-se a la idea del canvi i d'acceptar-la amb resignació quan arribi el moment.
Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat. La majoria de la publicitat dirigida al gran públic utilitza discurs, arguments, personatges i entonació particularment infantils, moltes vegades propers a la feblesa, com si l'espectador anés una criatura de poca edat o un deficient mental. Com més s'intenti buscar enganyar a l'espectador, més es tendeix a adoptar un to *infantilitzant. Per què? “Si un es dirigeix a una persona com si ella tingués l'edat de 12 anys o menys, llavors, per raó de la *sugestionabilidad, ella tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda d'un sentit crític com la d'una persona de 12 anys o menys d'edat (veure “Armes silencioses per a guerres tranquil·les”).
Utilitzar l'aspecte emocional molt més que la reflexió. Fer ús de l'aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curt circuit en l'anàlisi racional, i finalment al sentit critico dels individus. D'altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d'accés a l'inconscient per implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportament.
Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat. Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i la seva esclavitud. “La qualitat de l'educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobra i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que planeja entre les classes inferiors i les classes socials superiors sigui i romangui impossible d'aconseguir per a les classes inferiors (veure ‘Armes silencioses per a guerres tranquil·les)”.
Estimular al públic a ser complaent amb la mediocritat. Promoure al públic a creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte…
Reforçar la *auto culpabilitat. Fer creure a l'individu que és solament ell el culpable per la seva pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seva intel·ligència, de les seves capacitats, o dels seus esforços. Així, en lloc de rebel·lar-se contra el sistema econòmic, l'individu s'acte desvalguda i es culpa, la qual cosa genera un estat depressiu, un dels efectes del qual és la inhibició de la seva acció. I, sense acció, no hi ha revolució!
Conèixer als individus millor del que ells mateixos es coneixen. En el transcurs dels últims 50 anys, els avanços accelerats de la ciència han generat una creixent bretxa entre els coneixements del públic i aquells posseïts i utilitzats per les elits dominants. Gràcies a la biologia, la *neurobiologia i la psicologia aplicada, el “sistema” ha gaudit d'un coneixement avançat de l'ésser humà, tant de forma física com psicològicament. El sistema ha aconseguit conèixer millor a l'individu comú de què ell es coneix a si mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control major i un gran poder sobre els individus, major que el dels individus sobre si mateixos.
A vosaltres , decidir si hi trobeu quelcom que us faci pensar i reflexionar. Si és així, m'agradaria rebre els vostres comentaris.
Fins a la propera.
La Vostra Coach en Valors i Emocions
Montserrat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada